exposicions.virtuals.tipologiaPublic
Juvenil 
Escolar 
Familiar 
General 
- Aquestes són les històries
- La Margaret encara vol jugar
- El nen amb un kalàixnikov rovellat
- La nena dels peus descalços
- Quan el clima és un pupitre buit
- Elles volen ser llum
- Els nens colom de Beira
- La fam de l’ocell maleït
- Els diables caminen de nit
- Un fil per sortir del laberint
- La muntanya més alta d’en Joad
- Si no torna l’electricitat, moriràs avui
- Crèdits
Indestructibles
Una mirada a la generació del futur de l'Àfrica. Una exposició amb fotos d'Alfons Rodríguez i textos de Xavier Aldekoa.
L'Àfrica és el continent del futur. La regió més jove del món, amb una mitjana d'edat de 19 anys, és també terra de contrastos. Els avenços en educació o salut, la irrupció de les renovables o del feminisme ja han començat a transformar la realitat africana. Cada dia, però, milers de nens pateixen els estralls de la guerra, la pobresa o el canvi climàtic. El projecte Indestructibles ha documentat durant dos anys la vida d'onze nens i nenes de deu països africans com a mirall dels èxits i els reptes d'un continent en evolució. Aquesta mostra és un pont estès d'aprenentatge i de respecte cap a una infància que, gràcies a la seva capacitat de superació, planta cara al seu destí.
L'Àfrica és un continent jove, de futur i de canvi. Si avui ja la meitat dels africans són menors d'edat, en el futur proper la joventut encara hi tindrà més pes: a causa de les altes taxes de fecunditat locals, d'aquí a menys d'una dècada prop de la meitat de les nenes i nens que neixin al món seran africanes i africans.
El projecte Indestructibles, elaborat pel fotògraf Alfons Rodríguez i el periodista Xavier Aldekoa, ha documentat durant més de dos anys les vides d'onze nens i nenes de deu països africans per posar l'accent en els avenços i els reptes de la generació del futur de l'Àfrica. No són històries de guanyadors, encara que els seus protagonistes de vegades triomfin. Tampoc de perdedors, encara que algunes històries tinguin finals amargs.
L'exposició, amb una clara finalitat pedagògica, i produïda per la Diputació de Barcelona, busca anar més enllà de la ferida i d'una visió negativa de la realitat africana, i presenta històries de nenes i nens i adolescents com a protagonistes actius de les seves vides.
Aquesta finestra a una Àfrica complexa -o a una part- és també una invitació a posar l'accent en un instrument global i sense precedents per eradicar les injustícies: els objectius de desenvolupament sostenible (ODS). Aprovats per l'Assemblea General de les Nacions Unides l'any 2015 amb un acord històric entre 193 països, els 17 objectius configuren un full de ruta d'actuació per assolir un objectiu comú majúscul, i aborden la lluita global contra la pobresa i el canvi climàtic o el desenvolupament en l'educació, la salut, la igualtat de gènera, la pau i les ciutats sostenibles.
La Diputació de Barcelona s'ha compromès a contribuir de manera activa en l'assoliment dels objectius de desenvolupament sostenible (ODS)-objectius a assolir fins al 2030- i té la voluntat d'impulsar iniciatives que els promoguin. Aquesta exposició n'és un clar exemple ja que proposa un treball transversal amb els ODS que estan relacionats més directament amb cada situació que ens plantegen les fotografies.
L'exposició Indestructibles posa nom i cognoms a aquestes realitats i convida a recórrer, sota el guiatge dels seus protagonistes, un territori jove, enèrgic i dinàmic. Ple de persones que avances i que, quan les coses es torcen, intenten ser indestructibles i tirar endavant. Com nosaltres.
Aquestes són les històries
Els 17 objectius de desenvolupament sostenible (ODS), aprovats per l'Assemblea General de les Nacions Unides l'any 2015 amb un acord històric entre 193 països, configuren un full de ruta d'actuacions interconnectades per assolir una fita comuna majúscula, i aborden la lluita global contra la pobresa i el canvi climàtic i el desenvolupament en l'educació, la salut, la igualtat de gènere, la pau i les ciutats sostenibles. Cada capítol d'aquesta exposició està associat als seus ODS corresponents.
La Margaret encara vol jugar
Amb només 18 anys, la Margaret Ayo ha estat obligada a casar-se amb en Joseph Okot, un home que li dobla l'edat. La seva història és el mirall d'un dolor compartit: cada any, 3 milions de nenes africanes són forçades a contraure matrimoni. Al ritme actual, l'any 2050 gairebé la meitat de les nenes esposes del món viuran a l'Àfrica.
La Margaret ha hagut de deixar la seva família i instal·lar-se a Bad Munu, un poble del nord d'Uganda. Com a camperola, el seu futur estava escrit, perquè les nenes de zones rurals i analfabetes tenen el doble de possibilitats de ser casades que les que viuen en ciutats. L'educació és clau. Cada any addicional d'escola redueix un 7,5% el risc de contraure matrimoni o donar a llum sent menor.
Les dificultats han despertat l'esperit rebel de la Margaret: promet que el seu serà el darrer matrimoni infantil a la seva família.
Uganda. Matrimonis infantils. ODS: 1 Fi de la pobresa, 4 Educació de qualitat, 5 Igualtat de gènere, 16 Pau, justícia i institucions sòlides.
"Les meves filles aniran a l'escola, així no les casaran"
exposicions.virtuals.anterior 
exposicions.virtuals.seguent El nen amb un kalàixnikov rovellat
Als nou anys, en Gloire i en Rodrigue van veure com uns homes armats d’una milícia assassinaven els seus pares a cops de matxet. Aquell mateix dia van ser reclutats com a nens soldat per un altre grup rebel.
Els dos nens, ara ja amb 12 anys, formen la guàrdia personal del general Etienne Mbura, líder d’un dels més de 70 grups rebels en actiu a l’est de la República Democràtica del Congo. Un estudi de l’ONU va verificar l’existència de 12.000 nens soldat al món, però la xifra real podria ser molt més alta. Altres fonts parlen de més de 100.000 menors armats.
Al Congo, la violència forma part de la lluita pel poder. Els grups rebels combaten entre si, i sovint, amb l’excusa de defensar-se d’altres grups o de protegir els civils, terroritzen la població per controlar mines o comerciar amb la caça furtiva o la tala il·legal d’arbres.
Aquesta història també és la d’un altre noi, l’Heritier Jackson, i el seu valor. L’Heritier va estar enrolat al mateix grup rebel que en Rodrigue i en Gloire dels 11 als 15 anys, fins que una nit va atrevir-se a fugir. Es va lliurar en una base de la MONUSCO, la missió de l’ONU al país africà, i ara viu a Goma amb la seva tia i intenta refer la seva vida.
República Democràtica del Congo. Nens soldat. ODS: 1 Fi de la pobresa, 3 Salut i benestar i 16 Pau, justícia i institucions sòlides.
La nena dels peus descalços
El poble de Monte Trigo havia viscut sempre sense xarxa elèctrica, però fa poc van instal·lar-hi panells fotovoltaics i el poble es va convertir en el primer de l’arxipèlag de Cap Verd a obtenir tota l’energia d’una font renovable. Al poble només s’hi pot arribar amb barca, i hi ha poques expectatives laborals: ells són pescadors, i elles, mestresses de casa.
L’electricitat ha millorat la vida dels veïns i, encara més: ha canviat els somnis de la Giovana, de 12 anys. Com que ara pot escoltar música a la ràdio —fins ara les piles eren un luxe inaccessible—, ja sap què vol ser en el futur.
«De gran vull ser cantora», diu.
L’energia solar ha transformat la vida de milions d’africans. Tot i que la meitat del continent —590 milions de persones— no té accés a l’electricitat, en els darrers cinc anys, 23 milions d’africans han accedit a l’energia solar. L’any 2030 en seran 250 milions.
Cap Verd. Energia sostenible. ODS: 4 Educació de qualitat, 7 Energia neta i assequible i 11 Ciutats i comunitats sostenibles.
«Quan sento la música, és com si les notes se’m fiquessin dins les orelles i em recorreguessin tot el cos. És tan bonica!» (Giovana)
exposicions.virtuals.anterior exposicions.virtuals.seguent Quan el clima és un pupitre buit
Per a la Marceline Razanantsoa, de 15 anys, el canvi climàtic significa que el seu somni de ser professora s’allunya. Com que viu en un llogaret de les terres altes de Madagascar, una zona molt pobra, ha de caminar gairebé dues hores per arribar a classe. I cada dia és pitjor.
El canvi climàtic i la desforestació han portat l’illa més gran de l’Àfrica a una situació límit. Les pluges torrencials i la desforestació per culpa del mercat negre de fusta estan esquerdant el paisatge. Sense el suport de les arrels, l’erosió destrossa els camins. Per això
la Marceline cada dia triga més a arribar a l’escola.
Tot i el canvi climàtic i la càrrega de tasques domèstiques, la Marceline està decidida a acabar els estudis. No pensa rendir-se. De nit, encén una llanterna i fa els deures mentre els altres dormen.
Madagascar. Canvi climàtic. ODS: 2 Fam zero, 4 Educació de qualitat i 13 Acció climàtica.
«Seré professora, ja ho veuràs. Sé que és difícil, però aquí les coses sempre han estat així»
exposicions.virtuals.anterior exposicions.virtuals.seguent Elles volen ser llum
La Hawa Faye vol la lluna: ser fotoperiodista a Gàmbia. Amb 18 anys és l’alumna més jove del primer curs de fotografia del centre de formació per a dones de Fandema, en una ciutat al sud de la capital, Banjul. Cada capvespre, practica amb la càmera en un poble pesquer
a prop de casa seva on els pescadors descarreguen les captures del dia.
Juntament amb la seva amiga Catherine Bassen, de 19 anys, i set noies més, les futures fotògrafes fan reportatges i anhelen conquerir una professió històricament masculina tant a l’Àfrica com al món.
El somni de ser fotoperiodista de la Hawa il·lustra el lent però constant progrés dels drets de la dona a l’Àfrica. Tot i que queda un bon marge per aconseguir la igualtat, l’aparició de moviments feministes i l’augment de la representació política —en deu anys s’ha triplicat la xifra de ministres dones— són conseqüència d’una evolució sostinguda: cap altre lloc del món ha vist un augment tan gran de l’accés femení a l’educació. Si l’any 1970 la meitat de les africanes eren analfabetes, avui la xifra s’ha reduït al 20%.
Per a la Hawa, de família humil, la fotografia és un repte personal. A més d’ajudar-la a superar la timidesa, li aporta autoestima. «La càmera em fa sentir poderosa», diu.
Gàmbia. Feminisme i drets de la dona. ODS: 4 Educació de qualitat, 5 Igualtat de gènere i 8 Treball digne i creixement econòmic.
«Tant me fa si els meus amics o familiars creuen que no ho aconseguiré: les noies podem ser tan bones fotògrafes com els nois, o més»
Els nens colom de Beira
En José Albino, de 15 anys, en fa quatre que dorm als car-rers de Beira, al centre de Moçambic, on la guerra civil va deixar 1,8 milions d’orfes. Amb 11 anys, cansat de la fam
i de les pallisses de la seva madrastra, va fugir. Ara vol ser pilot. Però abans necessita deixar de viure al carrer.
Un dia, una dona a qui en José netejava el cotxe, sorpresa davant la intel·ligència del menor, es va oferir a matricular-lo en un col·legi d’elit. De dia, en José anava a classe, però a la nit tornava al carrer. Les diferències eren massa grans: va abandonar.
Cada nit, en José vaga pels carrers a la recerca d’aixopluc. Si hi ha massa mosquits, s’estira a les branques dels arbres per dormir. Com si en lloc d’un nen fos un colom.
Moçambic. Nens del carrer. ODS: 1 Fi de la pobresa, 2 Fam zero, 3 Salut i benestar i 4 Educació de qualitat.
«Vull estudiar, tenir una feina i una família. Es pateix molt sense un lloc on dormir» (José Albino)
exposicions.virtuals.anterior exposicions.virtuals.seguent La fam de l’ocell maleït
En Kandji, de sis anys, és un supervivent: gairebé es mor de gana. A causa del gihadisme i la pobresa, a Mali la fam s’ha disparat i més de mig milió de persones depenen de l’ajuda humanitària. Tot i que el nen tenia desnutrició aguda, el seu avi Diallo, bruixot del poble, defensava que havia estat embruixat pel Dhabi, un ocell maleït dels cementiris. L’ancià, que és un home molt respectat a la regió, ha escollit un altre dels seus nets, en Samba, per transmetre-li la seva saviesa i els seus poders. La família ho accepta.
A l’Àfrica, la medicina tradicional, més barata i accessible, és imprescindible i popular. Segons l’Organització Mundial de la Salut, més del 70% dels africans, de qualsevol condició social i nivell educatiu, hi recorren.
Mali. Desnutrició i tradició. ODS: 2 Fam zero, 3 Salut i benestar i 6 Aigua neta i sanejament.
«Recordo quan vaig veure el meu net Kandji. Allò no era fam, allò era culpa de l'ocell màgic» (Diallo, bruixot)
exposicions.virtuals.anterior exposicions.virtuals.seguent Els diables caminen de nit
En Djibrine Mbodou, de 17 anys, va passar més de dotze mesos segrestat pel grup extremista Boko Haram. Tot i que li van oferir ser un d’ells, unir-se a la causa gihadista i millorar així les terribles condicions durant el segrest, ell s’hi va negar: «No soc un assassí».
El gihadisme avança a l’Àfrica. Al Sahel, al llac Txad, a Somàlia o a Moçambic, els grups islamistes radicals ataquen els qui no pensen com ells, sovint musulmans moderats. El radicalisme creix en llocs oblidats, pobres i amb un estat corrupte i feble que, amb l’excusa de la lluita antiterrorista, també abusa de la població.
Per això, avui el llac Txad és un niu de serps. La baixada del nivell de l’aigua a causa de l’escalfament global i la superpoblació de la zona ha generat un laberint d’illes i canals perfecte perquè el grup extremista d’origen nigerià s’hi amagui. Ara el llac és zona prohibida, i ni tan sols l’exèrcit s’atreveix a entrar-hi.
La negativa d’en Djibrine a convertir-se en assassí va ser valenta, però no és tan estranya. Sovint els mitjans mostren només els botxins, però el continent africà és ple de persones anònimes que, quan tot s’enfonsa al seu voltant, decideixen protegir els seus éssers estimats i arriscar-se a ajudar els altres.
TXAD. El terror de la Gihad. ODS: 8 Treball digne i creixement econòmic, 13 Acció climàtica i 16 Pau, justícia i institucions sòlides.
«Durant el segrest, els gihadistes de Boko Haram em pegaven si no els portava prou peixos. Però m’estimava més això que haver d’agafar una arma. Jo no volia matar» (Djibrine Mbodou)
Un fil per sortir del laberint
En Paulo Nenque ha viscut tota la vida a Casa Emmanuel, un orfenat de Guinea Bissau. Des dels 12 anys busca una sortida i ara l’ha trobada: li agradaria cosir.
Com que sap que quan faci 18 anys haurà d’abandonar el centre, veu la màquina de cosir com la seva darrera oportunitat per esquivar una pobresa probable. Tot i que en les últimes tres dècades les persones que viuen en situació de pobresa extrema han passat de representar el 30% a menys del 10% de la població mundial —el nivell més baix registrat en la història—, a l’Àfrica subsahariana, els pobres augmenten.
En Paulo s’esforça, però sap que el seu futur no serà mai fàcil. A l’Àfrica el 85% de l’ocupació és informal: sense sou fix, regulació, horaris ni seguretat.
Guinea Bissau. Confiança en un mateix. ODS: 1 Fi de la pobresa, 3 Salut i benestar, 8 Treball digne i creixement econòmic i 10 Reducció de les desigualtats.
«M’agrada seure i cosir. Em fa sentir bé, perquè mentre cuso estic tranquil, com si pogués oblidar-me de la resta» (Paulo)
exposicions.virtuals.anterior exposicions.virtuals.seguent La muntanya més alta d’en Joad
En Joad viu a Kilembe, a la serralada de Ruwenzori, a la frontera entre Uganda i la República Democràtica del Congo. De dilluns a dissabte, ha de caminar una hora de pujada per la muntanya per anar a treballar a l’hort familiar. Sempre que pot, va a l’escola: vol ser metge.
En Joad comparteix aula amb més de 60 companys, i de vegades està tan cansat que s’adorm a la cadira. També hi ha dies que els professors no apareixen. A l’Àfrica subsahariana, només el 64% dels mestres de primària tenen formació suficient per ensenyar.
A més de conrear l’hort, en Joad ha d’anar a buscar aigua al riu, cuinar o ajudar a casa. No és l’únic. Un de cada quatre nens africans ha de treballar, i d’aquests, només un 15% troba temps per anar a l’escola.
Des de principis de curs, més de 80 alumnes de l’escola d’en Joad han abandonat els estudis. Alguns, perquè no poden pagar les taxes escolars, i altres, perquè han de treballar. En Joad encara té forces.
Uganda. Educació. ODS: 1 Fi de la pobresa, 2 Fam zero i 4 Educació de qualitat.
«Quan vaig a l’hort a treballar penso que no ho aconseguiré mai, però el meu somni és ser metge; espero tenir sort a la vida» (Joad)
Si no torna l’electricitat, moriràs avui
El metge va parlar clar: «Si no torna l’electricitat a mitjanit, els generadors deixaran de funcionar i haurem de treure la Jamila de la incubadora. No passarà d’aquesta nit».
La Jamila quasi es mor només néixer. Una infecció respiratòria va obligar a col·locar la criatura, nascuda en un hospital rural d’Etiòpia, en una incubadora. Durant setmanes, els metges van supervisar el delicat estat de salut de la petita, i van aconseguir salvar-la malgrat que els constants talls de llum van estar a punt de condemnar-la. Un fet que a Europa donem per descomptat —que s’encengui la llum— va salvar la Jamila en el darrer segon.
La batalla per la supervivència de la Jamila il·lustra la croada d’Etiòpia, que en quinze anys ha aconseguit reduir a la meitat les morts neonatals. La lluita serà llarga: cada any moren al món 2,8 milions de nadons i dones embarassades. Una mort cada 11 segons.
Etiòpia. En lluita des del primer minut. ODS: 1 Fi de la pobresa, 3 Salut i benestar i 6 Aigua neta i sanejament.
«La meva filla Jamila va néixer per lluitar»
exposicions.virtuals.anterior exposicions.virtuals.seguent Crèdits
Alfons Rodríguez. Fotògraf i realitzador documental
Durant més de 25 anys de carrera professional ha elaborat històries en més de 100 països de tots els continents. En els seus projectes, sempre d’un marcat caràcter social, hi inclou les dues cares del nostre món: bellesa, esperança i bondat enfront de crueltat, horror i desànim. La seva obra ha estat reconeguda amb diversos premis i publicada en mitjans d’Amèrica, l’Àfrica, Europa i l’Àsia.
Xavier Aldekoa. Periodista
Ha desenvolupat la major part de la seva carrera professional a l’Àfrica. En els últims 20 anys ha cobert com a periodista els principals canvis socials, polítics i econòmics de més de 50 països africans. Autor de llibres com Oceà Àfrica, Fills del Nil o Indestructibles, és corresponsal de La Vanguardia a l’Àfrica des de fa més d’una dècada, membre de la productora social i independent Muzungu i cofundador de la revista 5W.
Indestructibles hauria estat impossible sense la col·laboració de desenes de persones que ens han ajudat desinteressadament i dels patrocinadors que han acceptat la independència del projecte. A més, nosaltres som periodistes perquè ens deixen escoltar, així que, per sobre de tot, sentim un agraïment infinit per la generositat dels protagonistes africans d’aquestes històries, que ens van obrir les portes de casa seva i ens van regalar el privilegi de conèixer una part de la seva vida.
