$community_name

A la dècada dels 60 i 70 del passat segle, Catalunya experimentà un intens procés de creixement on es van produir nombroses implantacions d’assentaments residencials extensius caracteritzades, principalment, per la dispersió i el consum elevat del territori, derivant-se una sèrie de conseqüències de caire ambiental, urbanístic i socioeconòmic.

Aquestes tipologies d’assentaments, anomenades urbanitzacions, presenten unes singularitats que les diferencien respecte altres teixits de baixa densitat. En primer lloc, la implantació sovint es realitzava a finques rústiques segregades del nucli urbà amb dificultats d’accessibilitat i en terrenys de pendents elevats. En segon lloc, en el seu origen eren parcel·lacions dels terrenys dels promotors sense reserves per a espais públics, amb un sistema viari precari i uns serveis mínims o inexistents. I en tercer lloc, moltes buscaven uns guanys especulatius, cosa que va fer que l’obra d’urbanització es fes només parcialment i en els moments inicials, deixant per als nous propietaris la tasca de transformar el sòl, un procés complex i conflictiu en alguns casos.

Amb l'arribada dels ajuntaments democràtics i les noves normatives de planejament urbanístic dels anys 80, part de les urbanitzacions es van poder regularitzar, encara que bona part dels casos segueixen sent una realitat problemàtica des del punt de vista territorial, urbanístic, ambiental i socioeconòmic. Aquesta situació es va veure agreujada a la dècada dels anys 90 amb la transformació progressiva dels habitatges secundaris en residències permanents, fet que va fer més evidents les mancances. D’aquesta problemàtica se n’han ocupat principalment els ajuntaments i els propietaris afectats, encara que les administracions han intentat cercar fórmules per revertir aquestes situacions amb l’elaboració d’estudis d’anàlisi i amb l’aprovació de la Llei 3/2009, de 10 de març, de regularització i millora d’urbanitzacions amb dèficits urbanístics.

Algunes dades bàsiques:

En base al document “Les urbanitzacions a la província de Barcelona” (2003) i “Les urbanitzacions a la província de Barcelona: localització i característiques dels sistemes de baixa densitat residencial (2006)”, Joan Barba i Montserrat Mercadé quantifiquen per tot Catalunya: 1433 urbanitzacions a Catalunya. Per Barcelona estimen 848 urbanitzacions, 396 de les quals amb dèficits urbanístics (endavant UDUs). 

En base a l’estudi “Les urbanitzacions a Catalunya” elaborat per la Direcció General d’Ordenació del Territori i Urbanisme (2015) de la Generalitat de Catalunya es quantifiquen les urbanitzacions que no han estat objecte de recepció, estimant per Catalunya: 742 d’un total de 1.433 urbanitzacions i per Barcelona: 365 UDUs d’un total de 725 urbanitzacions, emplaçades en 115 municipis (dels 311 de la província).

En base al Catàleg d’Urbanitzacions amb dèficits elaborat pel Servei d’Urbanisme de la Diputació de Barcelona entre els anys 2017 i 2021, s’identifiquen 673 àmbits de baixa densitat residencial al conjunt de la demarcació. D’aquests, 335 (50%) són categoritzables com a UDUs, emplaçades en 117 municipis de la demarcació. Aquests 335 àmbits ocupen 10.585 hectàrees, on hi viuen 78.025 habitants en un total de 42.277 habitatges.

Els principals resultats de l’esmentat Catàleg per comarques es recullen al següent quadre:  

	URBANITZACIONS	UDUs
Alt Penedès	34	22
Anoia	42	21
Bages	28	14
Baix Llobregat	111	55
Barcelonès	5	2
Berguedà	9	0
Garraf	70	40
Maresme	172	51
Moianès	10	6
Osona	25	14
Selva	4	2
Vallès Occidental	101	43
Vallès Oriental	178	65
TOTAL	789	335