XXXIII Jornada de la Xarxa de Museus Locals Museus i Sostenibilitat. De la missió a l’acció. - Patrimoni cultural

Yayo Herrero, consultora, investigadora i professora en els àmbits de l’ecologia política, els ecofeminismes i l’educació per a la sostenibilitat. 

Consulta el document pdf de Yayo Herrero aquí.

La vida humana queda inserta dins d’una trama complexa, de la que formem part: la naturalesa. Aquesta defineix de forma clara allò que som i no ens en podem desvincular.

Aquesta trama de la vida té diverses característiques, que podem resumir en que:

1. té limitacions, ja que els seus recursos (renovable so no) no són infinits.

2. És cíclica.

3. Té ritmes propis.

4. S’organitza en la proximitat.

5. S’articula sobre la diversitat. Aquesta última s’ha d’entendre com un patró sistèmic de la mateixa natura, que organitza la visa . la diversitat és un factor clau en les societats resilients i sostenibles... no s’ha de tolerar, sinó que s’ha de desitjar aquesta diversitat, com a quelcom que ens pertany, que ens fa estar en comunico amb la mateixa natura. Un aspecte clau del planeta és la vida es sustenta sola, per si mateixa.

Però que allò que està realment en risc és el sosteniment de la vida humana. La vida humana és eco-dependent i interdependent. Tots els cossos son vulnerables i necessiten permanentment que les seves necessitats siguin sostingudes. Si aquestes necessitats no son satisfetes corre en perill la vida mateixa. La sostenibilitat de la vida és un procés que permet en dignitat; parlem de vides que mereixin ser viscudes.

Alhora, a la nostra societat occidental i suposadament de països desenvolupats, no es prioritza les relacions harmòniques amb la trama de la vida que ens sosté. No tenim aquesta relació com a prioritària i hem elevat una paret cultural entre els éssers humans i la resta de món viu. sembla que la vida humana sigui capaç de mantenir-se al marge de la pròpia naturalesa, en un procés d’alienació respecte allò que ens fa ésser humans. Hem construït des de la superioritat i la instrumentalització.

En la noció de subjecte polític o ciutadà no connectat amb els límits físics de la naturalesa. Hem interioritzat conceptes de progrés com a emancipació de la terra i dels cossos. Vivim d’esquenes a la mort, al propi cos, a la discapacitat funcional, a la malaltia. El subjecte polític com a individu que creu que pot viure en soledat, de forma autònoma i com a “empresaris de sí mateixos”.

Però no és possible viure desconnectat d’un mateix, ni viure desconnectats uns dels altres. L’impacte violent sobre els territoris, els éssers vius, els éssers humans, per part d’un model “privilegiat”. Les incidències d’aquest model violent son evidents des de múltiples exemples.

Actualment, existeixen molts pocs compromisos realment vinculants davant d’un repte tan imperant com el del canvi climàtic, que posa en risc directament la vida Apareix un conflicte ètic i existencial: sembla ser que el model que s’està plantejant és el que només podran sostenir les seves vides aquelles persones que s’ho puguin pagar.

L’objectiu sembla ser mantenir el model basat en el creixement mitjançant altres recursos. Comunitats, cures i desigualtats En paral·lel també existeix una necessitat de pertinença a una comunitat (identitat) i a la terra mateixa. Per tant, cal entendre la dependència i la vulnerabilitat no com a patologies sinó com un tret inherent a la vida. Les dones s’han ocupat històricament de les necessitats i de les cures dels més vulnerables. S’ha assignat de forma no lliure aquesta tasca, la qual no és una qüestió natural sinó que és el resultat d’una imposició i d’una violència derivada del domini i del patriarcat.

Les desigualtats en termes de nord i sud, i dins dels mateixos països occidentals, es fa evident amb la precarietat , la qual s’ha convertit en quelcom estructural. Les desigualtats de diverses tipologies:

• Des del punt de vista de gènere
• Des del punt de vista de com s’habita el propi cos
• Des del punt de vista capacitista
• Des del punt de vista de la relació envers la resta del món viu.

Sembla que tot es redueixi al sistema de valor-apreci. Però, quant costen les cures que les dones duen a terme en l’espai privat o quotidià, per a sostenir intergeneracionalment les vides? No tot pot ésser mesurat amb diners.

Proposta de canvi

Hererro planteja quatre pilars per abordar aquest repte de forma constructiva:

1) Principi de suficiència. Aprendre a viure amb menys

2) Repartiment de l’accés als béns, a la riquesa però també a les obligacions. Treballar per una coresponsabilitat, assumir la feina.

3) Precaució: evitar fer més grans els problemes, o agreujar-los

4) Cura com a palanca i far; la política pública dels espais en els que estem inserts.

Cal lluitar contra l’antropologia capitalista, la qual ha promès coses que s’han fet del tot desitjables. Necessitem una revolució per a superar aquest paradigma.

I aborda quins són els elements per a debatre dins de les institucions culturals:

1. Eco dependència

2. Teixir vincles amb territoris propers; els museus tenen una situació privilegiada en aquest sentit. La proximitat és un element clau per a protegir allò que ens és proper.

3. Teixir comunitat i poder compartit. Cal treballar per reforçar les eines per a dialogar i enfrontar els conflictes mitjançant el consens.. no només als museus, també a les escoles, als centres de salut,...

4. Estimular i aprendre a estimar-la diversitat

5. Aprendre a desemmascarar les falses respostes, les solucions “green washing”

6. Retornar als sabers que ens acostin a la sostenibilitat. Recuperar. No aspirem a tornar al passat, això no és desitjable, però sense memòria no hi ha possibilitat d’imaginar el futur.

7. Espais en els quals es pugui experimentar, laboratoris per a sostenir la vida.

Com a conclusió, Yayo Herrero creu que cal una tasca d’amor social: fer-nos càrrec unes de les altres, en una co-responsabilitat, sense caure en la culpa. Treballar en vistes a aquesta co-responsabilitat e la forma més feliç, i radical possible. 

Henry McGhie, consultor de museus i membre del Grup de treball de sostenibilitat als museus de l’ICOM. Consulta el document pdf d'Henry McGhie aquí.

Els Objectius de Desenvolupament Sostenible son un marc mental, una actitud, un “múscul. Quan més els usem més es desenvoluparan La sostenibilitat ha esdevingut un terme excessivament utilitzat. El desenvolupament sostenible, un terme més acurat, entès com un equilibri millorat que pren en consideració les persones, el planeta, els éssers vius.

Cal desenvolupar els tres factors de forma equilibrada; societat, economia, medi ambient. Treballar en l’anomenada economia circular: capital social, capital ambiental, capital de mercat.

Els 17 ODS intenten respondre al repte de transformar el món de cara al 2030. Hi ha cinc aspectes claus que hem de tenir en compte: persones, prosperitat, pau, planeta, parteneriat.

Els ODS en relació als museus locals:

1- Acabar amb la pobresa, en totes les seves formes. També inclouria l’accés als serveis públics i al patrimoni cultural

2- Acabar amb la fam, promoure una agricultura sostenible i millorar la nutrició

3- Assegurar vides saludable

4- Assegurar una educació de qualitat. L’educació no acaba a l’escola, i aquí els museus hi tenen molt a dir

5- Vetllar per la igualtat de gènere

6- Disponibilitat i gestió sostenible de l’aigua

7- Energia assequible per a tothom, i fer-ne una utilització eficaç

8- Promoure un creixement econòmic sostenible, inclusiu, sostingut. Llocs de treball decents per a tothom, protegint els drets dels i les treballadores.

Al món dels museus, pensar en el museu en la seva dimensió més àmplia, tothom que hi és implicat

9- Construir infraestructures resilients i sostenibles, promovent la innovació

10- Reduir les desigualtats entre països

11- Crear comunitats sostenibles i resilients

12- Recursos de consum responsable

13- Prendre acció urgent per combatre el canvi climàtic i el seu impacte

14- Conservar els oceans i els recursos marins

15- Protegir i promoure ecosistemes i espècies

16- Treballar per la pau, la justícia i les institucions fortes. Les xarxes de museus son estructures que poden proporcionar aquest accés just

17- Partenariats per enfortir els objectius cap a un desenvolupament sostenible.

Dins d’aquests objectius, hi ha sub-objectius a nivell pràctic, que poden adaptar-se all context local. Plantejar-nos Com puc millorar això? per exemple: en el cas del sub-objectiu 4A “Construir escoles inclusives i segures”, el món dels museus hi té molt a dir.

Els ODS poden ajudar els museus a mostrar els seus valors a la ciutat. 

Cita d’Eleanor Roosevelt, 1958: “Where, after all do universal things begin? In small places, close to home, so close and so small that they cannot be seen on any maps of the world Yet they are he world of the individual person; the neighborhood he/she lives in; the school or college he/she attends; the factory, farm or office where he/she Works. Such are the places where every man, woman,, and child, seeks equal justice, equal opportunity, equal dignity without discrimination. Unless this rights have meaning there, they have little meaning anywhere”.

Els museus son el lloc a prop de casa on s’ha de pensar en les persones com a individus. Llocs on ajudar a comprendre allò que passa en el món que vivim. Tots depenem uns dels altres (ho hem vist amb el tema del COVID). No hem de ser una barrera sinó part de la solució.

Cal tenir en compte 7 activitats clau, vistes com a oportunitats:

1. Protegir el patrimoni

2. Recolzar l’educació

3. Promoure un accés per a tothom

4. Promoure el turisme responsable

5. Recolzar la recerca vinculada als ODS

6. Prendre decisions diàries en vistes a fer un món millor

7. Buscar partners per a dur-ho a terme Recomanació, guia “Mainstreaming Sustainable Development Goals”.

Podem estar compromesos però si no tenim un objectiu final no avançarem. Per això cal compromís, objectiu final i indicadors. Ens recomana el projecte “Our collections matter”, una caixa d’eines online, alineada amb els ODS. Aquesta inclou eines, de formació per a la transformació. No hem de limitar-nos a omplir els museus amb peces i col·leccions sinó que hem de crear espais per a que la gent pugui reflexionar sobre allò que està veient. Per on començar? Cal crear oportunitats per a que les persones coneguin els seus drets i per a generar espais de diàleg sobre quin futur volen. Sabem parlar molt del passat però hem de parlar més del futur.  

Michele Lanzinger, Director del Museo delle Scienze, Trento.

El paper dels museus ha anat canviant d’institucions estàtiques per esdevenir centres de cultura o “hubs culturals”.

Parlem en termes de museus participatius o “Participatory museums”.

Es tracta d’institucions rellevants per  la comunitat

No ens hem de conformar en crear espais bonics o agradables. Cal que siguin rellevants.

El concepte s’ha ampliat centrant-se ara en l’experiència del visitant.

Des del Museo delle Scienze de Trento han canviat paraules clau del seu llenguatge. Per exemple, no parlen de paleontologia, zoologia, sinó de Recerca i natura, Futur comú, Sostenibilitat, Educació, etc.

Llocs d’encontre per a les comunitats per pensar en sí mateixes.

El procés educatiu va més enllà d’ensenyar o assenyalar amb un dit el nom de les coses. Parlem d’educació al llarg de la vida, de participació, de ciència ciutadana. Treball amb disciplines STEM (ciència, tecnologia, matemàtiques).

Parlem de Comunitat en el sentit de:

• De pertinença geogràfica. Treball per a donar valor a territori, al paisatge.
• D’interès cultural
• Amb sentit de pertinença (valors de la comunitat)

Els museus generen llocs de treball, riquesa, atracció d’empreses i de turisme. El turista té una actitud nova d’hoste temporal, i no des del punt de vista consumista.

Augmenten el nivell de coneixement, les habilitats, i recolzen la inclusió.

Els museus poden convertir-se en una part substancial de la vida real de les seves comunitats i promoure unes estratègies eficaces de desenvolupament local, seguint la premissa del “Think global, act local”.

 

Noves funcions dels museus:

• Més amigables
• Potencien el pensament crític
• Potencien la responsabilitat participativa per crear enllaços entre allò local i allò global.

Cas de bona praxi: Museintegrati

Xarxa per a l’intercanvi de bones pràctiques per a l’aplicació de l’estratègia nacional de desenvolupament sostenible

Els museus poden ser el lloc on abordar els futurs desitjables.

Gemma Carbó, Directora del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí.

Al territori de la Conca de Barberà, on s’ubica el museu, les famílies encara preserven el tros, encara existeix una cultura lligada al treball de la terra.

L’any 1973 es va crear la Fundació Carulla, amb la consigna de preservar la llengua, la cultura i el país.

L’any 1988 es va crear el museu amb una exposició d’objectes i fotografies, testimonis de la ruralitat.

L’any 2009, la segona generació de la família va repensar el relat i replanteja el discurs museogràfic de la institució, per tal de donar veu a la cultura lligada a la terra.

 

• Cal plantejar-se: per a què serveix un museu de la vida rural al segle XXI?
• Existeix la ruralitat? Què la defineix? Quin sentit poden tenir els sabers vinculats amb el treball de la terra?

Els conceptes actuals que estan actualment tan en voga com l’economia circular, les energies alternatives o l’alimentació sostenible son conceptes que ja existien segles enrere. Uns sabers que avui ens parlen de l’Agenda 2030.

Per exemple, l’eina de l’arada, que es va mantenir inalterable dins l’arribada del tractar als anys cinquanta, s’està fent servir actualment per les noies de la Cooperativa L’Aresta, les quals volen recuperar l’agricultura ecològica sense productes químics.

Marina Garcés planteja que la cultura ha de canviar els relats de les nostres maneres de viure.

Cal crear espais col·laboratius, connectar i garantir la participació a la cultura, entesa no com a servei sinó com a dret fonamental.

Proposem connectar el patrimoni i la memòria amb els reptes actuals.

Quan parlem de la sostenibilitat parlem de quelcom complex; cal pensar en global i de manera molt holística. Ens proposa diferents maneres de treballar des de la perspectiva de la sostenibilitat:

• Oficis. Fer-los vius, contemporanis. Recuperar la seva diversitat com una riquesa i usar-los en clau d’innovació
• Agroecologia. Recuperar sabers intangibles a partir de la recerca sobre quines son les varietats de plantes que estan desapareixent als pobles.
• Agenda rural de Catalunya. Reivindicar la cultura com a quart pilar de la Sostenibilitat
• Educació cultural per a la sostenibilitat, entesa com a proposta estratègica. El projecte pedagògic es situa al centre, per tal d’incentivar els fòrums i els debats, diàlegs amb una mirada contemporània.

En el Festival d’Educació per a la Sostenibilitat (FES) es reivindica una mirada cultural i artística de la Sostenibilitat.

Xavier Font, Cap de l’oficina Tècnica de Turisme, Diputació de Barcelona

 

Hem de comprendre el turisme com a fenomen molt complex, més enllà de l’estança a un hotel, el desplaçament i l’activitat. Aquesta complexitat s’ha posat en evidència especialment arran de la pandèmia de la Covid-19.

Existeix una interacció entre diferents agents, interdependents entre sí: l’hotel funciona si hi ha activitat i si hi ha una bona sintonia amb els residents de la zona, per exemple.

L’escenari turístic no es pot deslocalitzar: l’experiència es viurà en un lloc concret, i no en un altre.

Des de la Gerència de Serveis de Turisme de la Diputació s’ha impulsat el programa Compromís per a la Sostenibilitat Turística Biosphere a les comarques de Barcelona.

Tal i com afirmava H. Goodwin a la Cimera de Ciutat del Cap del 2002, es tracta de “crear millors llocs per viure, millors llocs per ser visitats”.

Cal treballar per unes empreses competitives, turistes responsables i destinacions sostenibles. Assumir compromisos individuals i col·lectius per al Bé comú, tot creant oportunitats per al treball conjunt.

Des dels museus, s’ha de veure també el turisme com una oportunitat.

Txema Romero, Director del Museu d’Art de Cerdanyola

 

El Museu d’Art de Cerdanyola és un museu jove, de dotze anys d’existència, que va néixer ja en un context de crisi i recursos escadussers. Per tant, s’ha hagut d’adaptar des d’un principi i la sostenibilitat forma part del seu ADN.

Cal posar en relleu la perspectiva social del museu. El que més els representa és el treball en accessibilitat: un museu obert a col·lectius diversos de la societat.

Desenvolupa programes intergeneracionals, llocs de trobada. Les col·leccions s’entenen com a punt de partida però mai obliden que son persones i es dirigeixen a persones.

Han desenvolupat nombroses accions i experiències per a la millora de la salut mental i el benestar, com a actius per a la salut.

Assoleixen la certificació Biosphere l’any 2018, la qual permet posar ordre i quantificar allò que s’està fent. Com a exemple de bona pràctica ens parla de la iniciativa del Vi del Vallès: una iniciativa privada amb la qual s’han trobat punts de connexió

El certificat obliga a millorar cada any, a posar ordre en el dia a dia.

Alguns casos pràctics a tenir en compte:

• Implementació de llums LED enlloc d’al·lògens
• Cal tenir en compte que els edificis normalment no son sostenibles i que els criteris de conservació preventiva ens poden ajudar a pal·liar aquests dèficits
• Reutilització dels materials expositius
• Reforma del jardí amb experiències autòctones, sense implicar gran despesa
• Tallers amb materials reciclats i reciclables, enlloc de materials d’un sol ús
• Cuidar de les persones, tenir-ne cura: això també és sostenibilitat
• Exposicions abordades des de la perspectiva de la Sostenibilitat

Com a reptes, dificultats o deures que cal acomplir encara, destaquen:

• Ús de materials no reciclats i sense alternativa per a difondre les exposicions, per exemple en el cas de les banderoles. Cal fer pressió per a que els proveïdors incorporin materials més sostenibles

A mode de conclusions, es destaca la funció comunitària i social del museu, i el treball co-creatiu i en xarxa.

Els museus han de ser espais compromesos, no poden ésser neutres. Parlem de col·leccions i de persones, cal trobar referents de la diversitat.

Hem de desenvolupar accions aplicant el sentit comú i els ODS, amb una formació continua.

Cal també explicar i posar de manifest el compromís que estem duent a terme. Sostenibilitat és saber cuidar les persones, defugint de la precarietat.

Carles García Hermosilla, Director del Museu del Ter de Manlleu

Des del Museu del Ter s’ha treballat molt en línia amb els ODS.

Fa 10 anys parlaríem només de Medi Ambient i d’energia renovable però ara hem anat més enllà.

Partim de la base dels 17 ODS, i les seves 169 fites.

El museu es troba ubicat a Manlleu, una ciutat d’uns 20.000 habitants. Es tracta d’una institució compromesa amb l’entorn, un museu responsable en el qual s’hi treballen els valors democràtics.

Com a museu jove (inaugurat el 2004), es va entendre dins d’un procés de regeneració urbana i va anar de la mà de la creació del Grup de Defensa del Ter, que va aparèixer en aquell moment, fruit de la preocupació ambiental. El patrimoni es percebia com a element útil per tal d’acomplir també altres expectatives vinculades amb la defensa del medi.

Els seus àmbits de treball son:

1. Ciència i Tècnica
2. Ciències Naturals
3. Història, societat i memòria

El museu desenvolupa activitats de sensibilització ambiental, restauració i custòdia del medi, recerca i energia renovable.

La funció del museu ha de basar-se en teixir vincles afectius amb el territori per tal de protegir-lo.

El concepte de sostenibilitat ho és pràcticament tot. Tenim un exemple clar amb el cas dels topònims, o el naming, de la plaça on es troba ubicat el mateix museu, la qual es diu Plaça de les dones del Ter. Aquesta excusa serveix per a visibilitzar un col·lectiu invisibilitzat.

Un altre cas de bona praxi és el Projecte Magnet, en què s’estableix un partenariat per evitar la segregació escolar. Es treballa amb l’institut del Ter, evidenciant així un treball directe amb la comunitat.

L’Agenda 2030 ens interpel.la a tots i totes. L’educació ha de ser el centre, més enllà de la didàctica. Cal saber usar la capacitat i la potencialitat simbòlica dels equipaments museístics i garantir l’accessibilitat als continguts per a tothom.

Ana Andrés, tècnica de la Fundació.

Es tracta d’una fundació provada que neix el 2008 al poble de Cerezales del Condado, a León.

Se’ns planteja l’ús del llenguatge (sebe, alubia, buey)  també per parlar de sostenibilitat.

La fundació es va crear per tal d’assentar una nova població i activar les escoles del poble, treballant l’educació i el concepte d’etnoeducació.

La concepció mateixa de l’arquitectura parteix de la idea de benestar de l’equip humà.

Cal posar el focus en com es conceben els projectes des del seu inici, la concepció primera. Per exemple, la dicotomia entre pasto i jardí. No es concep un jardí sinó valoritzar el concepte de “pasto” en sí mateix.

Integren els animals com a part també del seu equip de treball, des d’una mirada respectuosa i cuidadora. Respecten els cicles de la naturalesa i es construeixen llaços d’afecte i de respecte entre humans i no humans. Els bous i les vaques tenen una presència com a part essencial de la divulgació de les races que s’han anat extingint, com a recordatori del patrimoni que hem de saber estimar i conservar.

S’estableix una xarxa amb els professors, que esdevenen aliats, amb els quals construir espais populars.

Els espais naturals ens permeten treballar amb persones que entenen la vida d’una manera més lenta. Els veïns i veïnes els acompanyen i els assessoren, son aliances essencials. Cal conèixer i valorar el potencial del veïnatge i agents locals.

Com a conclusió, proposen basar-se en tres eixos:

• Valoritzar el passat
• Repensar el present
• Construir el futur

Albert Forés, Director del Museu Marítim de Mallorca

Ja no parlem de sostenibilitat en termes d’energia verda només. Hem de posar les persones al centre d’aquesta sostenibilitat.

Ens exposa el cas de bona pràctica de les primeres Jornades d’Estudis de la Mar, que es van dur a terme el 2019. En aquestes es va evidenciar el potencial que implica la participació de diversos agents en pro de la sostenibilitat, un marc de diàleg i un treball transversal on posar de manifest:

• L’accés universal a la cultura
• Menys quantitat vers qualitat
• Compartir exposicions entre museus
• Drets laborals
• Decàleg de bones pràctiques
• L’eficiència energètica

 

Ens parla de l’exposició “La remor de la memòria”, en la qual s’usa la llengua de signes, la subtitulació dels vídeos i la lectura fàcil.

També ens exposa el cas de l’exposició “Mestres d’aixa de butxaca”, que es va fer en col·laboració amb el Museu Marítim de Barcelona, basant-se en criteris d’ecodisseny. Aquest es centra en usar el mínim de material possible, mitjançant estructures de panells en format d’eixams d’abella (hexàgons), la forma més eficient de la natura.

Aquesta exposició incorporava:

• Taulers OSB produïts amb residus de fusta certificada
• Bioplàstic reciclat d’origen vegetal produït amb impressores 3D
• Materials biodegradables, derivats de la cel·lulosa, resines ecològiques, entre d’altres

S’experimenta amb llenguatges diferents i l’art ens permet despertar la part més vinculada a les emocions.

Un dels grans reptes o dificultats amb les que es troben és a les contractacions. Al ser un equip petit, s’ha de subcontractar i buscar camins per intervenir més enllà de la normativa.

Elisa Hernández de Pablo, Responsable del Área de Medio Ambiente, La Casa Encendida de Madrid

 

Ens parla d’innovació i lideratge, creant nova tecnologia per a ser més eficients i ens proposa un seguit de bones pràctiques que han implementat a La Casa Encendida:

• Les exposicions s’elaboren amb fusta certificada i lones reutilitzables, sense plàstic. En aquest sentit, també s’ha elaborat merchandising de gran valor estètic amb l’ús de lones reciclades.
• Han dut a terme també la reducció del paper, mitjançant la digitalització.
• L’equip rep una formació constant
• Treball en horts i agroecologia. Tenint en compte que el museu està ubicat dins de la ciutat, és de gran necessitat “portar la naturalesa” als espais urbans, per mantenir aquest vincle amb allò natural que ens caracteritza com a éssers humans.

La legislació va lenta i cal empènyer per tal d’avançar.

A l’hora de programar es plantegen: què és allò que ens preocupa? Què és allò que li importa a les persones?

Vincular la nostra tasca diària amb allò “Macro”, com per exemple el COP, esdeveniment internacional. En aquest sentit, hem de repensar com ens comprometem a reduir la petjada ecològica en el nostre dia a dia. Ho realitzen a través de fòrums i programes de participació en els quals es creen espais per a no sentir-se tan aïllats, per a teixir xarxa amb allò macro.