$community_name

Establiment definitiu de les diputacions provincials (1836-1868)

Després de la mort de Ferran VII el 1833 es va aprovar una nova divisió territorial de les províncies segons el projecte del secretari d’estat del Ministeri de Foment, Javier de Burgos. L’Estatut reial de 1834 no preveia, però, l’existència de diputacions provincials. Arran de les revoltes de 1835 es va aconseguir el compromís de noves millores politicoadministratives i la promesa de noves diputacions provincials. El 12 de gener de 1836 es van celebrar eleccions per a la nova Diputació. Tot i que no disposava d’un marc constitucional, la Diputació de Barcelona va celebrar la sessió inaugural el 26 de gener.

L’estiu de 1836 es va produir el Motí de la Granja de San Ildefonso, un cop militar que va portar la regent Maria Cristina a restaurar la Constitució de 1812. Dins aquest marc constitucional la renovada Diputació de Barcelona va fer la primera sessió el 5 d’octubre de 1836, després de la celebració d’eleccions a diputats provincials, que van tenir lloc un dia abans. Catalunya es trobava llavors en un complicat context polític, social i militar marcat per la Primera Guerra Carlina (1833-1840). Això explica que les funcions de la Diputació de Barcelona es focalitzessin en l’obtenció de recursos econòmics i humans per fer front a la guerra, de la qual es va encarregar la Comissió d’Hisenda. Una segona comissió era la responsable dels ajuntaments i les queixes, i una tercera d’instrucció, beneficència, agricultura i rectificació de límits i obres.

Al llarg de les dècades que van de 1830 a 1860, les diputacions es van consolidar com un element fonamental de la unitat territorial i administrativa del nou estat liberal. Amb el pas del temps, les diputacions, que actuaven com a institucions intermèdies entre els municipis i el Govern central, van arrossegar un elevat dèficit econòmic.

Com era comú entre les diferents diputacions provincials, les competències de la Diputació de Barcelona es van centrar en obres públiques, beneficència i ensenyament secundari. La tasca més important prevista per la Diputació de Barcelona va ser la construcció d'una extensa xarxa de carreteres i camins veïnals, que al principi només havia de preveure l'actuació a la província de Barcelona, però que va acabar actuant a tot el territori català. Precisament per aquest motiu es va crear la Junta de Carreteres (1848-1874), integrada per les quatre diputacions provincials. Tot això va facilitar l'articulació territorial de Catalunya, l'acostament de les comarques interiors a la costa i la compatibilitat d'aquesta xarxa amb la ferroviària, a partir de la primera línia de ferrocarril inaugurada el 1848, malgrat que el desplegament ferroviari va acabar essent fragmentari.