Laboratori 3A

Paisatges educatius

15 de març de 2019. Institut del teatre. Vic.
Si partim de la base que l’aprenentatge i la formació són processos que es donen al llarg i ample de la vida, quin és el paisatge educatiu que creen en tots nosaltres? És a dir, a mesura que anem vivint etapes, com complementem el nostre coneixement, qui ens el dona i què aprenem? Com propugna el TRANSITARLab, avui en dia hi ha la necessitat de repensar l’educació. En aquest cas, el projecte de la Diputació de Barcelona gira al voltant del concepte d’orientació, des de la consciència de saber que sempre necessitarem guiar-nos en un entorn canviant. 

“Necessitem moltes orientacions, molts raonaments al damunt de la taula, per poder pensar i connectar les nostres experiències i coneixements”, diu Jordi Plana, Gerent de Serveis d’Educació, en la recepció del cinquè laboratori de TRANSITARLab que se celebra a Vic. Aquesta jornada pretén reflexionar sobre l’entorn, sobre “com podem fer servir els elements que tenim al costat per tal de fer el nostre trajecte educatiu vital”. De vegades, com diu el Gerent, el sistema educatiu tal com el coneixem dona poques respostes a les necessitats de les persones del segle XXI, i hi ha un cert esgotament del model formatiu.

Una de les maneres de qüestionar aquest model és entendre el territori com un context ple d’aprenentatge. Precisament, la jornada comença amb un banc d’experiències en què tres projectes diferents expliquen la seva tasca, i dels quals Plana destaca la seva “capacitat de connectar”. Aquests tres projectes són Art i Escola, un programa impulsat per ACVIC Centre d’Arts Contemporànies i el Centre de Recursos Pedagògics d’Osona; De Loopers, una companyia de dansa per a nens i joves creada per Wilfried van Poppel i Amaya Lubeigt; i Lluçanès territori educador, un pla educatiu que forma part del projecte Educació 360 que coordina les propostes formatives dels diferents municipis de la subcomarca.

Per part d’ACVIC, Bruna Dinarès, coordinadora de projectes educatius, explica que Art i Escola és una iniciativa que fa vuit anys que funciona i que estableix una xarxa de col·laboracions entre diferents institucions i persones dels àmbits de l’art i l’educació. Cada principi de curs, els organitzadors escullen una temàtica que es treballa de forma interdisciplinària. Enguany, el tema és el refugi. En aquest projecte, “els mestres són els que porten la veu, però amb l’acompanyament d’un equip de persones especialistes, que molts cops treballen voluntàriament”, explica Dinarès. Un cop acabat el curs, els alumnes expliquen el que han fet, i després hi ha una exposició a l’ACVIC que recull el que ha suposat aquell any a l’escola. La iniciativa, per cert, s’estén en un període educatiu llarg: poden participar-hi des d’escoles bressols fins a alumnes de 4rt d’ESO.

Per la seva banda, Mònica Jofre, tècnica de formació i ensenyament del Consorci del Lluçanès, explica al TRANSITARLab el pla educatiu Lluçanès territori educador. L’objectiu del pla és organitzar tota l’activitat educativa que es duu a terme al territori. “La coordinació d’esforços és important per pal·liar la manca de recursos de la zona”, assenyala Jofre, que apunta que al Lluçanès “ja hi havia una tradició de treball en xarxa, per això va sorgir la necessitat d’organitzar-ho i confeccionar un pla”. Per exemple, dos dels projectes que ha tirat endavant el Lluçanès territori educador és un programa d’oci educatiu pels joves, i un catàleg d’activitats extraescolars que organitzen conjuntament totes les AMPAs de diferents municipis propers.

Quant a la companyia De Loopers, els seus fundadors, els ballarins i coreògrafs Wilfried van Poppel i Amaya Lubeigt, viuen i treballen a Bremen (Alemanya). En representació seva, al TRANSITARLab hi participa Carles Salas, director de l’Institut del Teatre de Vic i amic dels propulsors. En el seu projecte, De Loopers atura una escola durant cinc dies. Amb grups que poden anar des de la secundària fins al batxillerat, els artistes ajunten una mitjana de 100 alumnes i durant una setmana munten una peça. Què és el primer que diuen els estudiants? “Però si nosaltres no som ballarins!”. Tot seguit, però, tots ells treballen amb el material coreogràfic que se’ls dona i deixen pas, també, a la improvisació. “Aquesta coreografia en comú aconsegueix que el grup sigui més compacte i que s’intercanviïn rols”, explica Salas, “És una immersió total en què se sacsegen alumnes i professors”.

Si distingim els aprenentatges entre formals, no formals i informals, “com és possible que entre disciplines hi hagi porositat, enlloc de compartiments estancs?”, pregunta el Gerent Jordi Plana, que modera la conferència dels tres projectes. Per a Mònica Jofre del Lluçanès, “disposar d’espais on pensar idees conjuntes és la clau”, per això cal connectar diferents agents. Ells, per exemple, han dut a terme l’activitat extraescolar Esport inquiet a partir de la unió d’instituts, agents esportius, consorcis, serveis socials i àrees de joventut de diferents ajuntaments. El resultat és una activitat oberta en la qual hi poden accedir tots els joves del territori.

Per Bruna Dinarès, el truc d’Art i Escola és bolcar-se en la formació del professorat. Primer, perquè són els que estan més temps al centre, en contraposició a la intervenció d’un artista, que dura un temps limitat; segon, perquè fins i tot si el professorat canvia d’escola, el coneixement ja el té i el projecte s’expandeix. “Per cuidar els alumnes s’ha de tenir en compte tot l’ecosistema del seu voltant”, conclou Dinarès. Carles Salas té clar que perquè hi hagi porositat entre disciplines i el coneixement no quedi en compartiments estancs, és important que l’ensenyament no sigui només teòric, sinó també pràctic: “Quan l’alumne viu el que se li explica, és quan ho aprèn realment”. L’experiència, coincideixen els ponents, sempre serveix per trencar barreres.

De fet, això queda palès amb el pas del temps: a la primera edició d’Art i Escola, per exemple, hi van participar infants de 10 anys que ara ja en tenen 18. “Al principi, ningú sabia què era l’ACVIC, i en canvi ara, gairebé la meitat dels alumnes de cada grup saben que existim”. Aquesta és la intenció dels tres projectes educatius: que les persones vulguin tornar a venir, que la participació sigui fluïda i satisfactòria, i no en va, sinó “per millorar i enfortir les relacions entre les persones i amb l’entorn”, destaca Mònica Jofre, que recalca la importància dels projectes educatius “a l’hora de desenvolupar el territori, cohesionar-lo i enfortir el sentiment d’identitat”. 

Un cop s’acaba el banc d’experiències, la vintena d’oients explica en veu alta les seves preocupacions. La més notòria? Com incloure en aquests projectes les persones que s’abstenen del món educatiu, sobretot els joves que no van a l’escola. Això, que és un esforç que intenten fer els serveis territorials, no treu el fet que els professionals presents al TRANSITARLab coincideixen amb què l’escola és un bon lloc per començar, perquè és un espai universal. Per acabar la conversa, Jordi Plana introdueix la segona part de la jornada, la dinàmica, que serveix per “posar en relació quins moments del nostre aprenentatge individual serveixen per construir el paisatge educatiu de cadascú i posar-lo a debat”.

Dit això, el TRANSITARLab fa una pausa i després torna amb força. Els ajudants d’art han disposat tot de cadires en dos cercles, en els quals els participants es divideixen per tal de començar la part pràctica del dia. La dinàmica es divideix en tres parts. A la primera, cadascú dibuixa el seu paisatge educatiu personal, tenint en compte la formació present, passada i futura a nivell formal, no formal i informal. A la segona, els grups dissenyen espais educatius propositius pel futur; i a la tercera, les propostes es recondueixen de la mà d’Aida Sánchez de Serdio, doctora en Belles Arts i especialista en el camp de les pràctiques artístiques col·laboratives.

“Un cop hagueu fet una immersió en el vostre paisatge educatiu, treballarem conjuntament i entrarem en un espai propositiu: com us agradaria que fos el futur”, explica als assistents la coordinadora Gemma Guasch. Tots ells seuen i es disposen a ordenar en una fitxa les seves experiències educatives a partir de tres formes (el quadrat representa l’educació formal; el triangle, l’educació no formal, i la rodona, l’educació informal) i tres colors (el vermell és l’ensenyament que s’ha rebut en el passat; el verd, el que s’està rebent actualment, i el groc, el que seria desitjable rebre en un futur). Totes aquestes formes i colors acaben enganxades, en forma de gomets, sobre el dibuix individual d’un paisatge que cadascú personalitza a la seva manera. És el seu paisatge educatiu.

Un cop acabada la part individual, toca posar en comú el que s’ha fet i discutir sobre com podria millorar el futur. Per exemple: fins ara, l’ensenyament es dividia molt entre no formal, formal o informal, però és possible que això canviï? Seria bo que es trenquessin les barreres del sistema i tot es barregés? Per exemple, que uns avis ensenyin a jugar al dòmino a nens petits durant una hora de classe. Aquesta experiència barrejaria l’educació formal amb la no formal, però també seria positiva. Els participants diuen més idees: un hort comunitari, sense anar més lluny, també barreja tipus de sabers.

Per plasmar aquestes noves mirades, els participants creen formes compostes a partir d’uns quadrats de què disposen. El resultat són figures variades, rodones, dibuixos en tres dimensions, i altres tipus de creacions que s’acaben enganxant en un paisatge comú pintat a gran escala i penjat a la paret. “Ara que sembla que les coses canvien, podem aprofitar per desaprendre algunes coses de l’educació formal”, diu un dels participants; “L’educació emocional hauria d’impartir-se arreu”, destaca una altra persona; “Cal desmercantilitzar l’educació, perquè al final els preus són els que acaben marcant el prestigi”, apunta una tercera participant. El paisatge final està ple d’esperances de canvi, i apunta a un futur encoratjador.

Queda poc temps per arribar al final del cinquè TRANSITARLab, i és el torn d’Aida Sánchez de Serdio, doctora en Belles Arts, que ha estat escoltant tota la jornada i que proposa tancar-la fent de “DJ de conceptes”. A partir d’uns papers en què ella ha anat apuntant els conceptes més importants del dia, Sánchez de Serdio proposa fer una reflexió crítica de tot plegat i qüestionar la posició en què cadascú es troba. La intenció és desenvolupar de pensar col·lectivament que ens apoderin. Entremig de paraules claus, referents teòrics i exemples de casos pràctics, l’especialista deixa anar algunes preguntes que els participants s’haurien de fer dia a dia en la seva feina com a educadors.

Per exemple: Què puc fer avui amb la meva quota de poder? Puc educar la meva institució? Té sentit parlar de dins i de fora de l’escola, o cal crear connexions constants? Si ho preparo absolutament tot i no deixo que l’aprenentatge tingui un punt d’improvisació, estic colonitzant massa els espais? Quines paradoxes es donen en els reconeixements dels sabers? El TRANSITARLab de Vic s’acaba, després d’un dia que ha començat amb l’explicació de tres projectes, ha continuat amb una dinàmica participativa i ha acabat amb una reflexió crítica sobre tot plegat. “Volen canviar el món i l’única manera que han trobat per fer-ho és des de l’educació”, ha dit Carles Planas sobre De Loopers. La frase també s’aplica a tot aquest projecte de la Diputació, al qual ja només li falta una darrera parada: el dia 6 d’abril al Prat de Llobregat.