Laboratori 3B

Entorns

26 d’abril de 2019.
Centre cívic Sant Jordi - Ribera Baixa. El Prat de Llobregat

Els TRANSITARLab arriben a la darrera jornada i ho fan destacant un dels temes que ha sobrevolat totes les sessions: l’entorn. Movent-se pel territori, aquests laboratoris han constituït un viatge de sis parades on els participats han compartit idees i projectes, sempre al voltant d’una pregunta. Com podem orientar-nos en un món canviant? Des de bon principi, una cosa va quedar clara; avui en dia no només necessitem orientació quan som joves, sinó al llarg de tota la vida. Vivim en un món vertiginós. És per això que les sis parades han girat al voltant dels temes següents: l’autoconeixement, l’ecosistema, la resiliència, el llegat, els paisatges educatius i, finalment, l’entorn.

Per això ara arribem a l’última jornada i ens situem a El Prat de Llobregat, envoltats d’agents professionals de l’educació i la cultura dels ajuntaments que formen part de la Diputació de Barcelona, que és qui organitza aquesta iniciativa. Obren la sessió Pilar Eslava, tinent d’alcalde d’Igualtat i Drets Socials i regidora d’educació de l’Ajuntament del Prat, i Rafa Homet, diputat delegat d’Educació de la Diputació. Eslava espera que “l’experiència del Prat sigui de profit per tothom” i destaca que “hem de compartir els exemples que s’estan donant al territori, enriqueixen a tothom”. Per la seva banda, Homet recorda que “les diferències en l’èxit educatiu es donen en allò que es fa o no es fa fora de l’escola”, i convida a tots els participants a reflexionar al voltant del coneixement de cadascú. 

 

Com a cada laboratori, les activitats es divideixen en dues parts: un banc d’experiències, en el qual persones que duen a terme projectes concrets expliquen en què es basen les seves iniciatives; i una dinàmica, en la qual totes les persones participants fan una activitat conjunta. Avui, els protagonistes del banc d’experiències són Joan Carles Navarro, que parla en representació d’Interseccions, un projecte de l’Ajuntament del Prat que es duu a terme des del 2016 i que situa l’educació i la cultura com a eixos estratègics de la ciutat; Francisco Rubio, artista i fundador de la cooperativa LaFundició, que experimenta amb formes col·lectives, democràtiques i transfrontereres de relacionar la societat amb la cultura i el coneixement; i Álvaro de la Peña, coreògraf que junt amb la companyia Iliacán gestiona el projecte Barris en dansa en diferents espais de cultura local de Barcelona.

El banc d’experiències el modera Jordi Plana, gerent dels Serveis d’Educació de la Diputació de Barcelona, i la primera pregunta que llança als conferenciants ja va directament al gra: darrere de tot això que feu, hi ha la voluntat de transformar realment el vostre entorn? Les respostes són diverses. “Clarament”, afirma Joan Carles Navarro, que diu que pot semblar una utopia, però que des de l’Ajuntament del Prat fa molt de temps que treballen sobre aquesta idea a través del projecte Interseccions. “Per això, el primer que vam decidir va ser entendre el ciutadà com un subjecte actiu que construeix cultura, no com un subjecte passiu que la consumeix”. A partir d’aquí, el repte era crear i compartir transversalment diferents models de pràctiques educatives i culturals. Per fer-ho, calia crear un espai on les persones no se separessin entre treballadors del departament de cultura i del d’educació, sinó que “tots fóssim tècnics d’un ajuntament i treballéssim junts per un programa ciutadà”.

Per Francisco Rubio i Álvaro de la Peña, el concepte de transformació no és tan clar.  “A LaFundició vam pensar que la nostra acció no havia d’anar adreçada a transformar els individus, sinó les institucions, perquè aquestes sí que tenen una materialitat, uns protocols, una arquitectura i una relació palpable amb l’entorn”, diu Rubio, que assegura que ells intenten reconnectar contínuament tot allò que les institucions socials separen en àmbits. Per la seva banda, el coreògraf Álvaro de la Peña cita l’escultor Jorge Oteiza i recorda que “l’art no serveix per a res ni transforma res, sinó que és la persona que està treballant amb l’art que es transforma a si mateixa i aleshores pot canviar la societat”. És per això que de la Peña és prudent a l’hora de fer servir la paraula transformació: “Som humils, proposem una experiència vital i rigorosa, però el motor de tot surt de dins de cadascú i és el d’intentar ser millors persones i fer millor les coses”.

A partir d’aquestes reflexions, el banc d’experiències deriva cap al concepte de democratització: com partir dels entorns per millorar-los sense deixar fora ningú?  Joan Carles Navarro incideix en la idea d’integració i en la importància tant de generar espais que permetin el diàleg com d’evitar “accions tancades que no tenen una repercussió més enllà”. És per això que, per exemple, des de l’Ajuntament del Prat relacionen projectes de centres educatius amb els empresaris i veïns de la zona; “es tracta de crear entorns d’aprenentatge”. Francisco Rubio està d’acord en crear situacions de conversa, de discrepància i de debat. També recorda que “el sentit de les institucions és perpetuar-se”, i que per tant de vegades cal “desescolaritzar la societat” per aconseguir projectes comuns i desestructurar les relacions de poder. Per últim, Álvaro de la Peña, més humanista que institucional, recorda que “perquè canviïn els organismes han de canviar les persones”, tot i que també és important “no perdre els esforços públics que s’han aconseguit després de molts anys”.

El banc d’experiències s’acaba amb exemples concrets de la feina de cada participant. El coreògraf explica que quan van voler fer Barris en dansa a La Mina, es van trobar amb què no hi havia llocs on anar. És per això que van decidir utilitzar la biblioteca, donant un altre ús a l’espai. Això va ajudar a que els veïns coneguessin i trepitgessin més la biblioteca, tot animant-los a relacionar-s’hi des d’una altra perspectiva. Joan Carles Navarro, de l’Ajuntament del Prat, explica el canvi del barri de Sant Cosme, on l’escola tenia una alta percepció negativa. El programa Interseccions va convidar les entitats a formar part del projecte, i ara “la visió que les entitats tenien respecte el col·lectiu d’alumnes del centre ha canviat radicalment”. La conclusió és que una iniciativa com aquesta “no transforma un barri, però transforma les relacions entre la gent que hi viu”.

Quant a LaFundició, Francisco Rubio insisteix en la idea que “la capacitat d’afectació és molt minsa: pots fer canvis dia a dia i que després es desfacin”. És, per exemple, el que els va passar quan van dur a terme un projecte d’intervenció en l’espai públic amb una escola de l’Hospitalet. A partir de la creació de tres grups intergeneracionals, els alumnes van treballar unes accions pel seu barri, sobre el qual també van fer un extens treball de recerca. “El projecte no segregava per edats, i l’equip docent s’ho va muntar per canviar la graella, i tot i que va funcionar, quan vam marxar l’escola va tornar a treballar per cursos”. L’experiència va durar tres anys: dos de feina amb els grups i un més d’intervenció en l’espai públic. Per clausurar el banc d’experiències, Jordi Plana explica que si bé transformar és un verb molt gros, el nom de la iniciativa de la Diputació és Transitar, “una cosa que podem anar fent, sempre prenent decisions, generant canvis i connectant la societat”. 

El matí ha anat passant i és hora de fer la dinàmica. L’objectiu d’aquesta és analitzar com els projectes en què treballa cadascú connecten l’entorn i generen canvis. Per això, l’activitat es divideix en dues parts: una individual i una col·lectiva. La primera és una fase de diagnosi: cada participant del laboratori analitza en quin punt es troba la seva iniciativa amb l’ajuda d’un diagrama de l’aranya, una representació en la qual hi ha diversos conceptes (apoderament, reconeixement, xarxes, avaluació i vuit més) que situen cada persona i permeten veure els punts forts i les mancances de les seves feines. La segona fase posa en comú dins d’un grup aquestes idees i experiències, per tal de traçar estratègies que finalment es compartiran a nivell general.

“Això no és un examen”, recorda fent broma Oscar Guayabero, teòric i crític del disseny i de l’arquitectura que dinamitza aquesta última part del laboratori. Els participants es disposen en grups i, després d’omplir individualment el seu diagrama, discuteixen sobre les reflexions que els han sorgit. L’objectiu final és fer propostes de millora, que cada grup escriurà en tres plaquetes de fusa que s’enganxaran en uns globus lligats a través de cordes en una cadira al mig de la sala. Però no en una cadira qualsevol: en el seient que va construir Pep Aymerich amb les seves mans el primer dia del TRANSITARlab, i que ha anat acompanyant els organitzadors i participants durant tot el trajecte. Les discussions dins del grup versen sobretot dels aspectes organitzatius, socials i polítics dels projectes que busquen incidir en l’entorn i millorar-lo.

Oscar Guayabero, que passa per tots els grups i escolta el que s’hi diu, felicita els participants pel grau d’implicació i convida a tothom a formar una gran rotllana, en la qual es disposa la cadira al mig amb tot de globus que no poden volar gaire perquè tenen el pes de les propostes que s’han escrit col·lectivament a partir de les diagnosis individuals. Poc a poc, el paradissenyador –així es defineix ell- talla les plaquetes i llegeix en veu alta els seus missatges. Les persones que creguin que tenen una mancança que es pot solucionar amb la proposta llegida en veu alta, poden quedar-se la placa. I com menys fustes lliguen els globus, més poden volar aquests.

Però quines són les propostes? Per exemple, en l’apartat de comunicació, un dels grups conclou que és bo fixar-se i aprendre de la feina que fan els agents que treballen amb grups vulnerables, com ara els treballadors dels serveis socials: “Ells estan forçats a personalitzar la comunicació, i ens poden ensenyar a escoltar i a generar conversa”. En matèria d’avaluació, els participants són molt autocrítics: “Posem avaluadors per l’entorn però moltes vegades no ens avaluem a nosaltres, o fem moltes accions i després no treballem prou el feedback per poder continuar”. Una de les altres propostes és perdre la por a l’error i aconseguir així fer-se preguntes diferents, així com deixar fluir els tempos dels projectes i no condicionar-los a les legislatures polítiques.

Una de les conclusions de la jornada surt del mateix Guayabero, que demostra com el punt de vista d’un dissenyador pot semblar apartat del d’un tècnic cultural o educatiu, però no ho està tant. Per a ell, un dels aprenentatges més importants de la seva feina és “no creure que nosaltres som aquells que innovem, sinó que acompanyem els processos d’innovació”. Aquest és un fet amb què coincideixen tots els participants: si realment vols ajudar l’entorn, no pots fer diagnosis des del teu entramat burocràtic, sinó que has d’entendre bé què volen les persones del territori.

El darrer laboratori arriba a la seva fi i el gerent dels Serveis d’Educació de la Diputació de Barcelona, en Jordi Plana, és l’encarregat de tancar-lo. Plana s’ha fixat en els verbs que han fet servir els participants durant el dia: vincular, escoltar, conversar, recolzar, respectar, identificar, connectar, aprofitar, aportar, i tants d’altres. Per a ell, el recorregut que el TRANSITARlab ha fet pel territori, tractant temàtiques com ara l’autoconeixement o el llegat, i en aquest cas l’entorn, demostren la importància d’”habitar l’espai, entendre allò que ens rodeja i tenir present que hi passen coses”. Així s’acaba, doncs, un viatge que ha posat el focus en el diàleg entre l’aprenentatge individual i col·lectiu, sempre amb l’objectiu d’orientar-nos en un món canviant i fonamentar-lo sobre un concepte que cal repetir constantment i pel qual treballa el TRANSITARlab i tots els seus participants: el bé comú.